La història de l'Olena

Quan les primeres explosions van sacsejar el cel nocturn, el món de l'Olena va canviar per sempre. "Em vaig despertar amb el soroll dels míssils i en vaig veure els solcs des del balcó", recorda.

Durant aquelles primeres hores, va trucar per telèfon al seu pare per avisar-lo que havia esclatat la guerra. Ell no s'ho va creure. "Es va pensar que m'ho inventava", diu en veu baixa. Però la realitat era innegable. Durant tres dies llargs, l'Olena i la seva cosina van dubtar què fer mentre intentaven ignorar el soroll dels trets i les explosions. Esperaven que la guerra s'acabés en qüestió d'hores, però no va ser així.

Posar-se fora de perill

Al final, l'Olena, la seva cosina i els dos fills petits d'aquesta van recollir tot el que van poder carregar i es van dirigir cap a la frontera. "No oblidaré mai la sensació d'alleujament i alegria que vam sentir en adonar-nos que estàvem fora de perill", afirma l'Olena. "La comunitat de Moldàvia ens va acollir amb els braços oberts i ens va proporcionar menjar, aigua, roba i refugi. Va ser molt commovedor".

Comença de nou

L'Olena havia estat treballadora social a Ucraïna. A Moldàvia, se sentia inútil. "Volia treballar, distreure'm i sentir-me útil", afirma. Aleshores, va arribar un punt d'inflexió. Una persona que treballava amb ella a Ucraïna li va dir que l'ACNUR estava contractant personal a Moldàvia. "Treballar per a l'ACNUR era un somni", afirma l'Olena. Tenia por que les seves qualificacions i el seu nivell d'anglès no fossin prou bons, però l'ACNUR va creure en ella. "No podria haver imaginat una feina millor", comenta amb un somriure. "No només em permet créixer molt com a professional, sinó que també em dona l'oportunitat d'ajudar persones que es troben en la mateixa situació que jo".

Construir pertinença

Actualment, l'Olena col·labora amb l'ACNUR per afavorir la integració dels refugiats. "La integració ho és tot", assegura. "És el que ajuda les persones a recuperar la vida". Dedica els dies a facilitar l'accés dels refugiats a l'educació, l'ocupació i l'assistència sanitària. "Sé com se senten. Els entenc". Els seus companys i la comunitat moldava l'han ajudat a sentir-se com a casa. "Em van ensenyar llocs preciosos, van compartir les seves tradicions i fins i tot em van convidar a festivals", explica somrient. Ha après a apreciar la música i la gastronomia moldaves, sobretot la zeama, una sopa local amb un toc àcid.

Trencar amb els mites

L'Olena vol que les persones vegin els refugiats d'una altra manera. "L'únic que veig al meu voltant és una gran quantitat de persones meravelloses que, malgrat les circumstàncies difícils de la vida, no s'han rendit i estan intentant recuperar la vida normal", afirma. "El que veig a Moldàvia són persones que han trobat feina, estan aprenent l'idioma i, en molts casos, somien a crear el seu propi negoci i continuar creixent. Convivim en pau amb la comunitat local".

El camí que tenim a davant

L'Olena no sap què l'espera l'endemà: "Visc el present i vull que sigui meravellós", diu. Una cosa és segura: "Moldàvia i el seu poble amable, que ens han acollit a mi i a altres persones d'Ucraïna, sempre tindran un lloc al meu cor. I, per descomptat, no oblidaré mai la meva experiència treballant a l'ACNUR".