La història de la Natalie

Quan la Natalie es va veure obligada a fugir de la seva llar a Nicaragua. va haver de començar des de zero. "Tot era nou: un nou país, un nou sistema, absolutament tot", recorda. "No m'hauria imaginat mai que hauria d'abandonar la meva llar. La meva família i jo vam haver de prendre la decisió de marxar per circumstàncies que posaven en risc la nostra seguretat. Va ser un moment ple d'incertesa, però també d'esperança per trobar un lloc on poguéssim reconstruir les nostres vides amb dignitat".

Al principi, se sentia perduda i no sabia ben bé on encaixava. Llavors, però, es va produir un canvi. "Ja havia sentit a parlar de l'ACNUR a Nicaragua i, quan m'hi vaig posar en contacte aquí, a Mèxic, em vaig adonar del que era realment la solidaritat. Quan et trobes en una situació en què no saps què passarà, tenir algú que et guiï i t'expliqui el procés, que t'aclareixi les coses i que, simplement, t'acompanyi, no té preu".

Aquesta experiència va motivar la Natalie a unir-se a l'ACNUR com a promotora comunitària: un perfil que posa en contacte les persones que s'han vist obligades a marxar amb els recursos de suport disponibles. "Això ho faig no només per ajudar els altres, sinó per oferir-los la mateixa dignitat i el mateix suport que vaig necessitar jo llavors", afirma. "Vaig sentir que la vida havia tancat el cercle: de necessitar orientació a poder acompanyar altres persones que estan passant pel que jo vaig viure en el seu moment. És una feina que m'emociona tant en l'aspecte professional com en l'humà".

Per a la Natalie, la feina humanitària està relacionada amb la presència i la connexió: "Altres persones ho van fer per a mi, i ara jo vull fer el mateix per a altres persones que arriben i busquen un lloc per convertir-lo en la seva llar".

Una tasca molt valuosa

Per a la Natalie, no hi ha dos dies iguals. "El recorregut de cada persona és diferent, i aquest és un aspecte que m'encanta d'aquesta feina", explica. Hi ha dies en què dona la benvinguda a noves famílies, els presenta els programes d'integració locals i les ajuda a trobar un habitatge, a matricular els infants a l'escola o a gestionar els tràmits legals. Altres dies, imparteix xerrades en escoles, col·labora amb organitzacions locals o organitza esdeveniments comunitaris i tallers sobre ciutadania, drets i accés als serveis. "De vegades, només cal escoltar", afirma. "Les persones venen amb ganes de xerrar, de preguntar com adaptar-se o com seguir endavant, i jo hi soc per guiar-les o, senzillament, per oferir-los un espai on se sentin acollides".

La Natalie nota l'impacte de la seva feina cada dia. "Quan arriben per primera vegada, molts estan completament desesperats", afirma. "Llavors, potser uns mesos després me'ls torno a trobar i em diuen coses com ara que els seus fills ja van a l'escola, que han començat a treballar o, fins i tot, que senten que han tornar a començar la seva vida. És en aquests moments quan t'adones de la importància de la feina que fem".

Compromís amb la connexió

El més difícil, reconeix la Natalie, és escoltar les històries d'altres persones, que sovint s'assemblen a la seva. "Els escolto i els dono suport tan bé com puc, però també sento el mateix que ells, perquè jo també he passat pel mateix tràngol", comenta. "Hi ha una mena de càrrega emocional que no desapareix quan s'acaba el dia". Tot i això, es manté ferma en el seu compromís: "L'empatia és el més important. Ser capaç de connectar de debò amb les persones i entendre la seva situació". El missatge per a les altres persones és clar: "Ser refugiat no és una identitat, és una circumstància. Les persones no perden el talent, els somnis ni la dignitat quan creuen una frontera. Senzillament, passen per una etapa difícil i, amb el suport adequat, poden reconstruir les seves vides".