La història d'en Claude

En Claude i els seus pares van fugir de l'Alemanya nazi. Aquesta experiència va despertar-li una empatia que l'acompanyaria tota la vida i li va marcar un camí que segueix mantenint amb més de 90 anys. "No és fàcil abandonar la teva llar", comenta en Claude. "No va caldre que ningú m'expliqués què vol dir ser refugiat: ho sé per experiència pròpia. El fet d'entendre-ho em va portar a unir-me a l'ACNUR, i des de llavors m'he dedicat totalment a l'organització".

Del món empresarial a la feina humanitària

Després d'una carrera d'èxit en el món de la publicitat i les relacions públiques, en Claude va fer un gir a la seva vida després d'una trobada fortuïta a Ginebra amb l'Alta Comissionada de l'ACNUR d'aleshores, Sadako Ogata: "Vaig deixar la meva feina en el món de la publicitat un divendres i em vaig incorporar a l'ACNUR el dilluns següent". Des d'aquell moment, es va fer consultor voluntari de l'ACNUR, càrrec que continua exercint actualment.

Per què l'esport és important

En Claude es va adonar d'una mancança en l'ajuda als refugiats: tot i que es cobrien les necessitats bàsiques de les persones, fa trenta anys no hi havia cap oferta organitzada als camps de refugiats que els permetés fer esport. "Quan els nens dels camps necessitaven una pilota de futbol, el nostre personal anava al poble més proper i els en compraven una de la seva pròpia butxaca. O això, o els nens en fabricaven una ells mateixos", recorda.

En Claude es va adonar que les persones que es veuen obligades a fugir, sobretot els nens, necessitaven espais segurs per recuperar la confiança i establir noves relacions. Com ell mateix explica: "Molts d'aquests nens arriben als campaments com a menors no acompanyats que ho han perdut tot: els pares, els amics, les llars i les escoles. L'esport els ajuda a forjar nous vincles socials i els dona un sentit de pertinença. Els esports d'equip, en particular, fomenten la interacció i la creació de vincles comunitaris, cosa que és fonamental per a la recuperació i el desenvolupament".

Des de pistes de voleibol fins a camps de futbol, en Claude va començar a trucar a les portes de les federacions esportives per fer realitat el seu projecte. Això va donar lloc a col·laboracions fructíferes que van proporcionar equipament i van finançar programes esportius organitzats en diversos camps; una tasca que encara continua avui.

Lliçons de tota una vida

A través de la seva feina amb l'ACNUR, en Claude ha estat testimoni diverses vegades de la increïble fortalesa i capacitat de recuperació dels refugiats. En les seves pròpies paraules: "Aquestes trobades em motiven per continuar amb la nostra feina, ja que sé que, enmig de les dificultats, hi ha un nombre infinit d'històries d'esperança i humanitat que val la pena compartir i recolzar".

El seu missatge és clar: "Són persones que tenen molt per aportar al món. Volen contribuir-hi. No mireu cap a una altra banda".