La història de la Yana
A la recerca del meu lloc en el món, la meva veu i el meu futur
La Yana Stepaniuk va veure's obligada de fugir d'Ucraïna i va arribar a Hongria sense res, excepte l'esperança.
Quan tanco els ulls i penso en la meva llar, escolto música.
Durant la meva infància a Zaporíjia, la meva vida girava al voltant de la melodia: classes de piano, concursos, concerts i, el més important, la bandura. L'instrument nacional ucraïnès va esdevenir la meva passió, la meva veu, la meva manera d'expressar totes les emocions que les paraules no podien descriure. Tocava, viatjava i somiava un futur ple de música. Però la guerra ho va silenciar tot.
Estava amb una amiga el dia que va començar. La meva mare em va trucar: "La guerra ha començat". No podia creure aquestes paraules. Al principi, tot semblava tranquil. De sobte, van començar les sirenes i, després, els míssils. Tot l'edifici va tremolar. La por va apoderar-se del meu cos, però només podia pensar en una cosa: la meva família. La meva mare. Què passaria amb tothom? Què em passaria a mi? Havia de marxar. No hi havia cap altra opció.
L'amabilitat de les persones desconegudes
Vaig agafar les poques coses que podia emportar-me i em vaig posar en marxa sola. El 8 de març del 2022, va començar el meu viatge. Vaig deixar enrere Ucraïna i vaig posar el rumb cap a Polònia per travessar la frontera cap a un lloc incert. Un home va adonar-se que viatjava sola. La seva dona i el seu fill fugien amb ell i va oferir-me acompanyar-los. En aquell moment de por, l'amabilitat d'un desconegut va esdevenir el primer indici d'esperança. Junts, vam arribar a Cracòvia.
L'oficina de refugiats oferia recer a la nit, però quan vaig despertar, vaig trobar-me amb un repte nou: no hi havia transport cap a Budapest. El temor, l'esgotament i la sensació d'estar perduda que m'aclaparava van apoderar-se de mi. Vaig trucar a la meva mare plorant, dient-li: "No ho puc fer". Va tranquil·litzar-me i, d'alguna manera, vaig fer el cor fort. Vaig consultar els horaris dels trens. Hi havia un que sortia en direcció a Budapest en 20 minuts. Vaig comprar el bitllet, vaig pujar-hi i vaig estar barres a pit fins que vam arribar. Tenia 18 anys, estava sola en un país nou, sense res i sense entendre l'idioma. Un amic va deixar que em quedés a casa seva tres dies i, amb l'ajuda de voluntaris, vaig trobar un lloc on viure.
Superar la barrera lingüística
Una dona hongaresa va obrir-me les portes de la seva llar i, durant un any i mig, vaig viure amb ella i vaig descobrir una nova forma de vida en què necessitava el Traductor de Google fins i tot per tenir una conversa senzilla. Una amiga de la meva amfitriona coneixia algú a IKEA. Cercaven col·laboradors. Vaig fer una entrevista i, pocs dies després, em van contractar. Per primer cop des que vaig marxar de casa, vaig trobar una engruna d'estabilitat. Tenir feina representava rebre ingressos i independència. Podia enviar diners a la meva família, que els necessitaven més que jo.
Des que tinc 15 anys, entenc el valor del treball. La meva família no era rica. Volia guanyar diners per mi mateixa i no dependre dels meus pares. Ara, a Budapest, el treball va donar-li sentit a la meva vida. Em va permetre ser independent. L'idioma era el repte següent. A Zaporíjia, vaig començar a aprendre anglès. Tanmateix, aquí hi ha poques persones que parlin ucraïnès i vaig haver d'esforçar-me de valent. A casa, la meva amfitriona i jo fèiem servir el Traductor de Google cada dia.
«Vull compartir una part de mi i deixar una empremta.»
Trencar barreres
A la feina, els meus companys van ajudar-me a superar els obstacles. Vaig anar millorant a poc a poc, dia a dia. Un bon dia, vaig adonar-me que podia entendre la resta de gent sense demanar que em repetissin què havien dit. Va ser un petit miracle. Amb l'idioma va arribar la connexió. Vaig fer amics: ucraïnesos, hongaresos… De tot arreu. Passejàvem al parc, visitàvem museus, jugàvem a jocs de taula i, per primer cop en molt de temps, em sentia menys sola. A pesar de tot, el meu cor seguia al costat de la meva família.
Truco la meva mare cada dia. Hi ha dies que ho faig tres cops. Si veig notícies de Zaporíjia, em poso al pànic. Truco immediatament. Necessito saber que està en estalvi. Una vegada, una explosió a prop de casa va trencar les finestres i a la meva àvia li va caure un marc per sobre. Va sobreviure, però ara les finestres estan segellades amb fusta i plàstic. No poden mirar el cel. Vaig demanar-los que es traslladessin cap a l'oest, més a prop de la frontera amb Hongria. El meu germà està allistat en l'exèrcit, el meu padrastre no pot marxar perquè, si no, el reclutarien i la meva àvia es nega a deixar casa seva. Vaig perdre el meu pare quan tenia 17 anys. Em va resultar molt complicat perseverar després d'allò. No podria suportar perdre ningú més.
Esperances de futur
Somio obrir un dia una petita escola de música, un lloc on els infants puguin gaudir de la melodia. Tal com jo ho vaig fer. Vull compartir una part de mi i deixar una empremta. Potser algun dia arribaré a ser cantant o actriu. No sé què m'oferirà el futur, però sí sé que el treball em va salvar. Va proporcionar-me un objectiu, independència i la possibilitat d'ajudar la meva família.
Per a les persones refugiades, tenir feina implica molt més. És el primer pas cap a una nova vida. És el pont entre la supervivència i el sentiment de pertinença. Demostra, millor que qualsevol altra cosa, que junts som millors.
