D’Iraq a Suïssa: coneix la Aya
Em dic Aya i tinc 27 anys. Vaig sortir de l’Iraq el 2009 per anar a Síria. Després, vam haver de fugir de Síria cap a Turquia. Ara estem establerts a Suïssa.
«Quan vivia a l'Iraq, vaig tenir una infantesa normal. Recordo que la gent s'estimava i vivia en pau. Tinc bons records del lloc d'on vinc. Però quan la guerra va arribar al meu país, tot va canviar.»
El meu pare va decidir fugir a causa dels molts esdeveniments que es van succeir al mateix temps. Un d’ells va ser quan es va produir una alerta de bomba a la meva escola. Va ser llavors quan el meu pare va dir: "Ja n'hi ha prou. No podem quedar-nos aquí més temps".
Quan vam deixar l'Iraq per anar a Síria, esperàvem que fos el nostre destí final, la nostra segona llar. Tot anava bé. Els meus germans i jo ens vam matricular a l’escola i, gràcies al nostre idioma, podíem comunicar-nos amb la gent de la zona.
Però, malauradament, la guerra ens va tornar a perseguir i vam haver de marxar de Síria. Després de la primera fugida cap a Turquia, finalment ens vam instal·lar a Suïssa.
«La llar és el lloc on sento que encaixo, soc ben rebuda, em sento segura i on hi ha la meva família.»
Crèdits: ©ACNUR/Andrew McConnell
Més tard, el destí em va portar a l’oficina de l’ACNUR, l’Agència de l’ONU per als Refugiats. Quan em van sentir parlar en diferents idiomes, em van oferir l’oportunitat d’unir-me al seu equip.
Estic agraïda per tot això, perquè així és com m’he convertit en l’Aya que sóc avui. Si no hagués passat per totes aquestes dificultats, no crec que fos la mateixa persona que soc ara.
«Quan vaig començar a treballar a Turquia, tenia l’objectiu de demostrar a la gent que les persones refugiades són éssers humans normals, amb habilitats, energia i poder, i que poden fer del món un lloc millor.»
Crèdits: ©ACNUR/Jean Marc Ferré
De sobte, algú a les xarxes socials em va escriure dient: "Hola, sóc l’Emily. Visc a Ginebra i m’agradaria ajudar-te. Podem quedar?". Vam prendre un cafè, i aquella trobada em va donar l’oportunitat de canviar la meva vida.
L’Emily em va ajudar a esbrinar què necessitava per sol·licitar l’ingrés a la universitat. Em van acceptar i, aquest any, em graduaré amb una doble especialització. Això em va donar l’esperança de poder quedar-me a Suïssa i tenir un futur aquí.
«Hi ha aquesta idea errònia que les persones refugiades busquen una vida i una situació econòmica millors. No obstant això, la raó principal per la qual fugim dels nostres països és trobar seguretat i mantenir-nos vius, que són drets humans bàsics.»
Les persones refugiades són com totes les altres
M’agradaria que la gent sabés que tothom té potencial, independentment del seu estat o de les identitats que no han triat.
Voldria que la gent em veiés com una dona jove que intenta crear un futur millor, malgrat tot el que he viscut. Vull que em vegin com algú que lidera una comunitat, no només com una víctima.
Estic molt orgullosa. Ara estic demostrant al món que tenim veu. I vull agrair a l’ACNUR i a totes les organitzacions que treballen amb persones refugiades: ens han ajudat a alçar la nostra veu perquè puguem parlar per nosaltres mateixos.
«Sento la responsabilitat de donar veu a aquells que no en tenen i als milions de persones refugiades de tot el món que vulguin compartir les seves experiències.»
Crèdit de les fotos d’aquesta història, en ordre:
© ACNUR/Antoine Tardy
© ACNUR/Andrew McConnell
© ACNUR/Jean Marc Ferré
