Ometre

De la República Democràtica del Congo a Ruanda: coneix la Clementine

Em dic Clementine. Sóc una refugiada congolesa de 40 anys i visc a Mugombwa, Ruanda. Vaig arribar a Ruanda el 2013 amb els meus fills.

El meu viatge des de la República Democràtica del Congo va ser difícil.

Quan va esclatar la guerra, jo era a Kivu del Nord, al poble de Bicanga. Teníem una casa i una granja amb vuit vaques, entre altres coses. Vam haver de fugir perquè un grup de persones d’una ètnia diferent va cremar la nostra casa i va saquejar totes les nostres pertinences.

Vam caminar pel bosc de Kirorirwe i després vam agafar el transport públic fins a Goma (a la part oriental de la República Democràtica del Congo). Vam caminar de Goma fins a la frontera amb Ruanda i vam rebre una càlida benvinguda al centre d’acollida a la banda de Ruanda.

Ens vam traslladar al centre d’acollida de Nkamira. Des d’allà, ens van traslladar al camp de refugiats de Mugombwa.    

Reconstruint-se a Ruanda

Teníem una bona vida a Mugombwa. Jo sóc agricultora i, quan vam arribar, l’ACNUR, l’Agència de l’ONU per als Refugiats, em va posar en contacte amb la comunitat d’acollida. Ens van oferir parcel·les de terreny i el que conreem contribueix a les ajudes en efectiu que rebem. Gràcies a això, puc enviar els meus sis fills a l’escola.

Dues persones s’abraçen, rient i vestint estampats acolorits.

Crèdits: © ACNUR/Samuel Otieno

«Treballar com a agricultora significa molt per a mi. És un camí cap a l’autosuficiència i una oportunitat per alimentar la meva família i cobrir les seves necessitats bàsiques.»
ClementineAgricultora i emprenedora

A Ruanda, m’han animat a ser autosuficient i a ajudar altres dones vulnerables del campament a convertir-se en agricultores expertes per poder cultivar més collites i preservar la nostra manera de viure. Tenim una bona relació amb la comunitat d’acollida, amb qui col·laborem en activitats de subsistència.

La collita no produeix prou a causa de la mida del terreny, així que els ingressos que obtinc són un complement a l’ajuda que rebo de l’ACNUR. Per exemple, aquesta ajuda ens serveix per aconseguir roba i calçat.

Actualment, no només soc agricultora. L’ACNUR m’ha format en diferents àrees, com ara el desenvolupament i la gestió de projectes. També guanyo diners a través d’una petita botiga que tinc. Venem arròs, farina de blat de moro, sucre, sal, fesols, oli i farina de mandioca.

«Gràcies a l’ACNUR vaig aprendre a desenvolupar el meu negoci i a millorar les meves habilitats.»
ClementineAgricultora i emprenedora

La sensació de llar

Ens sentim a casa a Ruanda perquè la gent local ens dona suport activament oferint-nos terrenys per cultivar i alimentar-nos. També ens sentim a casa perquè tenim accés a serveis humanitaris proporcionats per l’ACNUR i el Govern de Ruanda, i no hem de preocupar-nos per la nostra seguretat, a diferència de la República Democràtica del Congo, on només sobreviu el més fort.

Dues persones al camp envolten amb els braços una altra, sostenint rascles i vestint roba acolorida.

Crèdits: © ACNUR/Samuel Otieno

«Ruanda significa molt per a mi; és la meva segona llar. Tenim menjar a la taula, puc cobrir les necessitats dels meus fills, podem dormir sense preocupar-nos per la nostra seguretat, sense grups armats ni trets, i els meus fills tenen accés a l’educació. També tenim accés a assistència mèdica gratuïta.»
ClementineAgricultora i emprenedora

Quan penso en la República Democràtica del Congo, el que més enyoro són els meus veïns. Teníem una vida feliç junts i compartíem el poc menjar que teníem, que solia ser llet de vaca, patates i mongetes. També enyoro la meva cultura i la manera com munyíem junts les nostres vaques.

Què significa “llar” per a mi? És un lloc on tinc moltes oportunitats per fer alguna cosa per la meva família, tenir prou terra per produir, interactuar amb el meu bestiar i viure una vida tranquil·la.

Llar també significa un lloc on les persones poden cultivar la seva pròpia terra i viure com a ciutadanes, on poden accedir lliurement als serveis i ajudar-se mútuament.

Resistent-se

Quan la vida es posa difícil, acostumo a resar. Després, busco ajuda d’altres companys agricultors i refugiats veïns. No desisteixo, assumeixo les lliçons de la vida i intento obtenir suport financer si la meva família en necessita.

Una dona dreta mirant a la llunyania, amb un rastell recolzat a l’espatlla i roba acolorida.

Crèdits: © ACNUR/Samuel Otieno

«Una vida difícil pot fer que em superi i avanci sense parar, i que demani un préstec als grups d’estalvi.»
ClementineAgricultora i emprenedora

Quan imagino el futur, em veig participant en activitats de ramaderia més grans on pugui tenir vaques. Tinc la motivació necessària per ser una empresària capaç de donar suport, alimentar i educar els meus fills, i per convertir-me en emprenedora.

Pel que fa als meus fills, vull enviar-los a l’escola perquè puguin continuar els seus estudis, lluitar pel seu creixement i després planificar el seu futur.

La autosuficiència és la clau

Ser refugiada m’ha ensenyat que he d’esforçar-me per ser forta i treballar dur per aconseguir l’èxit. També m’ha ensenyat la importància d’integrar-me en la comunitat d’acollida per demostrar que les dones refugiades poden aconseguir el mateix que la seva comunitat i mostrar que som totalment autosuficients, assumim riscos i motivem altres dones a canviar de vida.

Una dona vestida de vermell arant la terra.

Crèdits: © ACNUR/Samuel Otieno

«Vull que es reconegui que els refugiats, com qualsevol altra persona, tenen coneixements, habilitats i capacitats. En concret, les dones refugiades són mares amb molt de talent, com ara en l’agricultura, la finançament agrícola i el lideratge.»
ClementineAgricultora i emprenedora

M’agradaria que es comprengués que, un cop els refugiats esdevenen autosuficients, poden contribuir al creixement nacional.

Si hagués de donar consells a altres refugiats, els diria que s’esforcin per ser autosuficients, aprenguin a estalviar i trobin oportunitats d’acord amb el seu talent i les seves competències.

Els refugiats no han de dependre de l’ajuda humanitària que ofereix ACNUR i els seus socis: hem de gestionar bé el poc que tenim i estalviar per al futur.

Crèdit de totes les fotos d’aquesta història: © ACNUR/Samuel Otieno

Llegeix més històries de refugiats a continuació