De la República del Congo a Suïssa: coneix l’Esperance
Em dic Esperance. Tinc 24 anys i sóc congolesa. Tinc un contracte de formació a IKEA i fa gairebé tres anys que visc a Suïssa.
Em considero una dona lluitadora. Sé que, si m’hi esforço, puc aconseguir els meus somnis: cantar, ballar i fer tot allò que em fa feliç. I tot això requereix sacrifici i valentia.
Al principi, treballar a IKEA va ser una mica difícil, però a poc a poc la situació va anar millorant. Vaig aprendre molt i vaig conèixer moltes persones que m’han ajudat al llarg del meu camí. Ara sé com tractar els clients. També sóc flexible i amable, i m’ofereixo a ajudar si em necessiten. També sóc organitzada.
«La meva feina és important perquè em permet créixer. La feina et converteix en una persona útil per a la societat. Per a mi això és important, ja que he hagut de lluitar des que era petita per sobreviure. No volia dependre de ningú, volia ser independent. I, si vols ser independent, has de trobar feina.»
De moment, no trobo gaire a faltar el meu país. Tanmateix, al principi no era així. Enyorava molt el meu país i pensava molt sovint en les persones que hi tinc. Va ser molt dur. Quan comences una nova vida, no coneixes ningú i, a més, has d’aprendre moltes coses.
I, és clar, t’has d’enfrontar a diversos problemes, però tot és més fàcil si tens amics que t’ofereixen la seva ajuda quan la necessites. Ara mateix estic bé. I quan enyoro el meu país, em poso a ballar. Aquesta és la meva manera d’afrontar els problemes.
El meu talent secret? Soc molt divertida i no sé si ho saben moltes persones. Els meus amics i les persones que em són properes saben que m’agrada fer bromes i crear un bon ambient. També m’agrada ballar i cantar, sobretot cançons religioses. De fet, soc una persona molt religiosa.
El meu somni per al futur és aprendre alemany i parlar-lo molt bé. També vull acabar les meves pràctiques. Després d’això, vull trobar una bona feina. I, a poc a poc, tot anirà encaixant al seu lloc.
«Els refugiats són persones. El fet que siguin refugiats no depèn d’ells, sinó del destí. Són persones que mereixen amor i que tenen somnis. Moltes persones no poden quedar-se als seus països, però hi van ser feliços i hi tenien una vida. A Europa, la seva situació no és tan fàcil.»
Els refugiats mereixen que se’ls respecti i que se’ls reconegui com a persones normals, com tothom.
M’agradaria animar les persones que viuen una situació similar a la meva, és a dir, els refugiats, a creure en el futur. El futur sempre ens porta coses bones i mai sabrem què ens depararà la vida. Hem de creure en el futur.
